"Per què de vegades ens enamorem de qui ens enamorem? "
 |
| Dones esperant, amb por i sorpresa, la revelació del misteri... |
En una sola pregunta has posat gairebé tot el misteri de la creació. Però com que no sóc científica ( tot just vaig estudiar una assignatura anomenada ciencias naturales a l'època llunyana de la dictadura), pas poc que et podré contestar amb propietat empírica. Tanmateix assajarem de trobar amb la llengua semblances que ens acostin als laterals que envolten el misteri del GRAN FORAT!
És evident pel que intueixo que amb el cervell i la raó, rarament t'haguessis acostat a la major part dels homes que t'han enamorat.. això em diuen la major part de dones consultades que se sinceren amb mi, en quatre ratlles escrites de pressa entre l'escola dels nens, nar a ajudar a la iaia o fer-se càrrec de la vida domèstica. Ben poques estan contentes cor dedins de l'elecció que van fer guiades pel seu enamorament. ( el mateix fóra aplicable per als homes)
Però.. no sabem quins són els designis o plans misteriosos de la natura, per reproduir-nos, només sentim unes forces que no podem negar ni evitar i, presoners d'aquesta innegable i fatídica inèrcia, ens aboquem les unes a matrimonis, les altres a parelles, les altres a relacions passionals,..i així en un llarg mostrari. I d'aquesta tria continua creixent i creixent la humanitat.
El que sí podem ja afirmar, sense temor d'equivocar-nos, és que la natura és idiota. No és sàvia ni molt menys, juntant el que ajunta i separant el que separa. Poques vegades l'elecció natural i l'home que ha estat triat sense voluntat, passat el temps i passada la fal·lera, hi estan d'acord.
 |
| L'impuls amorós actuant en dos equins, somera i cavall, segons aparences. |
Si la resposta no et plau, et commino a comprar-te unes gambetes de Palamós i menjar-te-les xuclant el cap amb fruïció i deixant, per a la fi, la cua.
Sempre teva
Missis Flipy
Se'm passa pel cap,apreciada Missis Flipy, que malgrat estic d'acord amb tot el que dius, com a home (més que res que no ho puc dir com a dona), he de dir que no tens raó. La natura és sàbia,no em preguntis perquè. Però se m'acud una altra pregunta. No serà que som nosaltres els que triem, els que tenim la responsablitat de la tria i no hem de traspassar la responsablitat a la natura ? No serà que no tenim ni punyetera idea del que volem ni del que ens convé i quan ens adonem ja és massa tard ? No serà que les cartes estàn marcades i no ho sabem ? No serà que maneguem informació errònea a l'hora de contrastar informació. Jo m'he sentit de natura idiota sovint ... però prefereixo, encara que sense raó, no canviar l'ordre de la natura de l'idiotès...
ResponderEliminarJa ho diu la dita "hi ha ulls que s'enamoren de lleganyes"...Un petó!
ResponderEliminarHola Làlex
ResponderEliminarAquesta idea que la natura és sapastre, me la suggerí en un passeig pels camps Elisis de LLeida una científica que havia treballat per al Punset. Com a exemple em posà l'apèndix, un organ inútil, vestigi de no sé pas quina altra nostra constitució humana...
bé, la idea d'una natura barroera en un primer moment em xocà, però ara en canvi, la trobo molt clarificadora.
La Miss
La natura és idiota: magnífic, Missis Flippy.
ResponderEliminarHo veus com al final sempre som nosaltres els que triem què creure ? Això de l'apèndix també ho he sentit dir de la melsa i del dit petit i són pures vajanades,amb tots els respectes, apreciada Missis Flipy. El dogma de lo empíric a mi ja fa temps que no em serveix, i quasi em fa riure (per no plorar). Aquesta teoria que t'exposà prové de la visió fragmentada de l'ésser humà, com un motor de pesses bescambiables, i no d'una visió més holística de l'ésser, que és la que a mi em va millor per ara. Ambperò jo sóc de ciències i m'escolto amb atenció els científics. El descobriment científic més important dels darrers temps i que ha cambiat el curs de la filosofia contemporànea ve de la mà de la física quàntica. Ve a dir que la matèria no es pot observar sense modificar-la.O sia que al observar, l'objecte observat esdevé inexorable alterat. Es podria dir doncs, que creem la nostra pròpia realitat.Per altra banda llegeixo també amb atenció als rishis de la india.I hi ha quelcom en els sutres de Pantajali que apunta que l'objectiu i el sentit final de la vida és veure les coses tal com són. I ara , jo, fent servir la lògica científica, dic, això només és possible fer-ho sent u amb lo obervat. L'amor, doncs, segons aquesta lògica no és més que un assaig d'aquesta unitat, una versió teatral de la realitat,però que mai no pot tenir final per la seva pròpia natura d'assaig, o potser un tast, com en el clímax d'un bon orgasme simultani amb la parella, però efímer, i no etern.
ResponderEliminar