sóc un home que ronda la quarentena. Ara fa un mes em va abandonar la dona, amb el meu millor amic, el meu gos.
No aixeco cap. (..)
Ramon del Vilosell"
EStimat Ramon,
La solitud no és el millor amic de l'home, mai li mou la cua o se li refrega amb delectació.
Però és més fidel que la pròpia vida.. perquè fins i tot quan l'home mor, ella amb ell es queda.
Així que valora-la com cal.
Si no tens surts, no hem d'oblidar que ets un home i que els teus recursos de supervivència afectiva ( vaja! el pack de supervivència amb què ta mare t'envià al món), són mínims, per no dir nuls; si no aconsegueixes aixecar cap, usant la teva expressió; doncs aixeca el cul i apunta't en algun equip de futbito sala, ja que el joc d'equip i la pilota, et farà oblidar el nul que arribes a ser per estar amb tu mateix i gestionar les teves emocions. (culpa de ta mare, és clar, que es va preocupar força de no ensenyar-te'n)
També et servirien unes classes de salsa o de tennis.. per posar exemples paral.lels.
Ànims, que el món sí s'acaba. Ramon.
Senyor Ramon,
ResponderEliminarLi recomanaria que si mai torna a tenir una parella a qui li enamoren els ulls blaus se n'estigui i no li regali cap husky.
Una admiradora de la Missis Flipy
Molt estimada Missis Flipy,
ResponderEliminarAmi en va passar quelcom molt semblant.
La meva parella en va deixar, en part per culpa meva, fa ja unes setmanes. Era l’amor de la meva vida, era la persona que mes he estimat i estimo encara. No puc deixar de pensar amb ella, no puc viure, no puc dormir. Se que la he perdut per sempre.
M’ha tallat tota possibilitat de comunicació amb ella i estar clar que ja no l’importo gens ni mica.
Penso amb lo be que ens ho passaven junts, lo divertit que era com a persona, i les coses que podien haver fet junts...... i ara ho he perdut tot.
Es segur que no vaig saber com trobar la manera de viure i conviure amb ella i això en turmenta i en te dolgut, nerviós, neguitós i a un pas de la depressió.
A vegades quan vaig de compres o miro botigues, penso en comprar qualsevol anellet, ninot o cosa semblant, penso en comprar-li, sense recordar-me que ja no estem junts.
La seva reacció vers a mi ha estat tremendament dura, difícilment explicable, segons jo, i amb una carrega ( no se si de odi, de venjança o simplement per ha desfogar-se), que no penso que en pugui merèixer.
Tot i això no tinc cap reacció negativa vers a ella, ja que continuo estimant-la i sempre la tindre dins del meu cor.
La Soledat no la suporto, i per molts intens que faig per surtin-me’n, m’està resultant molt per que molt difícil.
Joan